No os perdáis detalle de esta pedazo crónica que nos envía Ferran de la Quebrantahuesos 2013, el primer CorreCATagafo en hacer la mítica prueba cicloturista, yo ya cuento los días para la edición 2014 ¿os animáis?
Aquest any tenia aquest cita marcada en
el calendari com a 2on objectiu finisher després de la Half Iron-man de
Salou!! Es tracta d'una de les marxes cicloturistes mes dures que hi ha a
nivell de l'estat espanyol amb molta tradició i participació molt gran de
diferents nacionalitats.
La veritat es que va ser una experiencia ràpida, cansada i
satisfactoria a la vegada amb sortida de Barcelona el divendres tarda, cursa
durant el dissabte i tornada a casa el mateix dia.
“Despres de 3:30hores de viatge arribo a Sabiñanigo per recollir el dorsal amb un numero curiós 3838, al final l’amic Pedro no ha pogut venir tot que segur el seu cos i ànima estaran amb mi tota la cursa, l'ambient esta molt animat i veig famosos que hi participen com
La sortida
és rápida ja m’ho havien dit, tota l'estona vaig en grupet amb una mitja força
alta això em fa recordar haig de guardar forces, que no s’ha d’anar a ritmes
alts però anar amb grup et porta anar a velocitats elevades sense voler; hi ha
moltissim públic arreu, una animació similar a la meva archiparticipada B/SS. Passats
25 km
comença el port de Somport. La idea d’aquesta crónica es explicar les
sensacions i anecdotes de cada un dels ports tant a nivell paisatgistic,
esportiu, etc, etc.
Sortida Sabiñanigo
SOMPORT
Es tracta
d’un port de primera categoria llarg es paral·lel al portalet. Es puja per la
zona de Jaca cap a Candanchu frontera amb França, el port comença molt suau i
la veritat es que em trobo tota l’estona molt comode a un ritmet tranquil i
sense apretar veien com passen els kms,a mig port un participant em comença a
parlar, és de Ponferrada i serà la meva sombra durant tota la cursa, al
principi li segueixo la corda, li dic que sóc de Barcelona i em comença a
treure el tema del Catalán i no se que més, li dic que jo sóc MOLT CATALÁ i que
no parlo de politica i menys sobre la bici amb 170 km per endavant, després
em parla de la seva dona el seu fill etc jo fa rato que vaig callat però no
me’l trec de sobre, en alguna baixada m’en vaig d’ell ja que peso més que ell
però ni així, ja cap al final comencen
les rampes dures i em resigno a coronar amb ell, aquestes rampes són duretes
però que es fan sense problemes, les cames estan fresquetes, l’ambient del
públic es molt gran i continuament hi ha participants banda i banda que van al
teu costat amb una l’arribada a Candanchú maca amb curves de ferradura, allí hi
ha el primer avituallament on envio un Whatsapp a la family i als meus compis
de la secció de triatló de CCA que estan pendents de mi tota l’estona…menjo una
miqueta, m’abrigo i em preparo per baixar cap a Escot, són 40 km de baixada amb una
miqueta de fred els primers 10
km de descens però sense més historia si portes guants
llargs, hi ha participants amb guants curts que noto que pasen fred a les mans…els
paisatges a França són bastant bònics però tampoc tinc molt de temps de
mirar-los la baixada és rápida i perillosa a la vegada. M ’he tret de
sobre el de Ponferrada en
l’avituallament i pam me’l trobo en plena baixada, el passo i noooo s’enganxa a
mi no pot ser em dic a mi mateix, al final agafo un grupet que em portarà a peu
del Marie Blanque (El Coloso de la cursa) allí començo a parlar amb un ciclista
de Salamanca que em
diu que Somport li ha sembla força dur, raó no li en falta
però ja sabem al que venim no???
MARIE BLANQUE
Es tracta
d’un port de categoria especial, m’havien comentat que és dur sobretot el final
però no és que sigui dur sinó per mi es més que dur és una tortura amb el cos
d’escalador, no és un port per un cicloturista aficionat ni per un triatleta ni
de curta ni de llarga distancia.
A peu de
port arribo amb un grupet amb un mitja molt i molt decent, mitjanament sencer i
preparat per el gran repte de la cursa, després ja veure que aquest no era el
gran repte, aquest és un altre de 30
km més endavant, els primers km són suau i vaig tranquil
els km estan perfectament marcats i et marca quan falta al cim del port així si
en Francés jejeje, arribo als últims 4 km perfectament i preparat per la superar-lo,
i just abans d’arrivar a l’últim 4rt km em trobo al de Ponferrada, noooo i pam
em comença a parlar, que ha baixat molt depresa i que no se que més suposo que
m’ha passat en una paradeta per treure’m el paravent just abans de començar el
port, li dic que tiri que vull pujar al meu ritme ell és més finet i puja
millor,tornant al port els primers 2km dels últims al 11% són durissims ja que
és una recta llarguissima però vaig assentat i a ritmet, passen molts cotxes i
ambulancies cosa que la trobo un pel perillosa i pam passat el cartell dels 2
últims km, hi ha una ambulancia que va el meu costat i veig que es va movent a
l’esquerra i que em tirarà a la herba i pam peu a terra, em cago en tot tal com
raja , no ho tenen ben muntat aquest tema per a mi les ambulancies i cotxes de
la organització tindrien que no molestar tant, es va molt just amb un desnivell
molt gran, amb peu a terra es molt dificil arrancar sort que hi ha uns
aficionats que esta mirant la cursa i m’empenyen fins que aconsegueixo enganxar
la cala ,ara ja només falta 1.5
km i ja la cosa es veu diferent tot i que segueix sent
durissim saber que ja arrivés et dona un plus especial, ja veig la primera i
única curva de ferradura del port i el cim, ja el tinc…. Les sensacions són
bones, m’abrigo bé per arrivar a l’avituallment que esta un pel més avaix uns
6km, allí menjo una miqueta i sabeu a qui em trobo al de Ponferrada m’explica
que ha possat peu a terra que no hi veia sentit patir tant i potser tenia raó i
tot penso interiorment, hi ha gent que comenta que no es un port per cicloturistes
i raóns no en falten però ja saps a lo que vens, el Marie Blanque es un colós
del Tour de França on s’han tret grans diferencies al llarg de la historia,
aprofito al colega de Ponferrada per que em faci un foto ja que estava allí i
marxo baixant amb ell camí del Portalet, penso que són 30 km a una pendent
relativament suau penso que el passaré i despres cap a la meta de pet, el temps
té pinta que serà força bo…
PORTALET
El portalet es tracta de
un port de primera categoria molt i molt llarg, llarguissim sense paraules de
llarg que que n’arriba a ser, no excessivament dur deien els experts però que
t’agafa amb molts km a les cames, la veritat es que arribo a peu de port
bastant fresc “relativament”, el primer cartell posa 29 km per coronar amb un %
mig del km aquest cartellets m’acompanyaran durant tota la pujada…el de Ponferrada
ja no parla tant i li dic que tiri així me’l trec de sobre, els primers 5 km no vaig católic em
comença a fer mal l’abductor esquerre i penso que pujar així tot el port serà
un bon suplici, tanco les cames i canvio la forma de fer força en la pedalada i
sembla que es va passant ja no em molestarà gaire més fins a les rampes dures
més endavant, em preparo el segon sobre de recuperation i me’l prenc amb uns
quants gels i gominoles Puig’s friendly, el port es converteix en un suplici no
passen els km per primera vegada en molt de temps no veig el final però vaig
fent el que puc, noto que vaig fos, ni ritme ni cadencia, sembla que no passen
els km, arrivo a un avituallment a mitat de port i miracle hi ha birra, no m’ho
penso dues vegades me la prenc de pet i ale a seguir pujant a lo Albert’s mode
amb birra al cos, no vaig gens bé i no es que vagi amb pajara sinó vaig curt de
força, no estava preparat per arrivar aquí ara ja només toca patir i tirar de
cap. Falten 10 km
per coronar i el bosc desapareix entra el sol de ple i ja veig més o menys per
on va la carretera fins a coronar, cada km es pitjor hi ha desnivells del
7-8-9% vaig touché molt touché ritme molt lent, en aquest moment penso que
collons foto allí quan millor estaria fent una triatlo sprint o una de 10 km brrrrr!! Falten 7 km i la carretera s’estreta
la gendarmerie no ha tallat la carretera i els cotxes molesten moltissim, de
cop hi ha un tram de terra en obres allí poso peu a terra, bec, menjo i arranco, veig
un participant que s’agafa a un cotxe i el puja, jo no ho faria , tot i que
vaig fatal vull coronar per el meu compte, la mitja ha vaig moltissim i ja el
temps final no m’importa només vull ser finisher, els ultims km costent molt!!
En aquest últims km apareix la neu i el gel al costat de la carretera i el
paisatge es impresionant, els últims 3km sembla que vaig més animat i les
curves de ferradura ja no són una tortura i els disfruto a millor ritme; DERNIER
KM no m’ho poc perdre paro i faig una foto ja el tinc… ja he coronat tots els
colosos de la cursa…m’abrigo de nou i vaig de pet cap l’avituallament més avall
amb la carretera neta de cotxes, estic ja a l’Espagne, tot i que desitjol
recuperar mitja kmetrica ho veig impossible i penso ja només em queda la Hoz…
Us adjunto un breu relat de la descripció del “Col del Portalet” per que qui llegeixi s’adoni realment el que és i de que va aquest, a part de la meva crónica on jo em vaig perdre la meitat de coses per on vaig passar i no m’extranya…
Es uno de los puertos que ha dejado
en nuestro ánimo un sentimiento más contradictorio en las diversas veces que lo
hemos ascendido.
Y siempre acabamos preguntándonos lo
siguiente: ¿por qué nos agota tanto su escalada cuando no tiene especiales
dificultades, salvo su enorme longitud? ¿Cómo teniendo un paisaje tan
enormemente bello nunca conseguimos recordarlo con rasgos claros y precisos? Y
es que estamos hablando del Portalet, un puerto sin igual. Todos quienes hayan
participado alguna vez en la Marcha
Cicloturista Internacional de la Quebrantahuesos se habrán
hecho probablemente esa misma pregunta y la respuesta tiene que estar
forzosamente en los casi 30 kms. de ascensión que se nos atragantan en algún
momento a todos.
Desde su inicio en el puente sobre la
Gave de Ossau ya emprendemos una larga aventura que tendrá su final más de dos
horas después, en la mayor parte de los casos. Cuando dejamos a nuestra
izquierda la desviación hacia el Col d’Aubisque nos queda una cierta sensación
de envidia ante uno de los colosos del Tour. Sinceramente, desde nuestro punto
de vista, este puerto que estamos describiendo no tiene nada que envidiar al
mítico col vecino, ya que a nosotros se nos hace tan duro (lo que demostraría
que el Coeficiente de Dificultad no es algo infalible) y el paisaje nos resulta
más atractivo. Pero ya sabemos que sobre gustos. El paso por el túnel que da
acceso a la garganta supone la entrada a un nuevo valle pirenaico, todavía muy
cerrado entre rocas. En la localidad termal de Les Eaux-Chaudes(aguas
calientes) pasamos el Puente del Infierno que ya nos avisa de lo que nos
aguarda a quienes osemos seguir adelante. Tras dejar atrás la Central Eléctrica
de Miegebat y un par de áreas de descanso llegamos, pasado Le Soussoeu, a un
tramo de dos kilómetros en el que la dureza se hace claramente presente al
superar en esos dos mil metros dos curvas de herradura que otorgan cierta
novedad a la escalada.
Una nueva zona de herraduras al pasar Gabas va haciendo mella
en nuestras piernas y deberemos remontar en el siguiente tramo el muro de la
presa que retiene las aguas del Lago de Fabrèges. Disfrutemos ahora del
descanso que supone pedalear en paralelo al embalse en dos kilómetros
prácticamente llanos y que ponen a nuestra disposición unas auténticas duchas
naturales en las múltiples caídas de agua en la roca de la derecha. Mil metros
adelante, al dejar a la izquierda el cruce hacia la Estación Invernal
de Artouste-Fabrèges, entramos ya en un nuevo reino: la Alta Montaña Pirenaica.
Una barrera con sus carteles explicativos nos avisa del riesgo de aludes en
época de nevadas y da paso a los diez últimos kilómetros de este puerto que
mantienen un paisaje espectacular: praderas junto al río que desciende por la
derecha, carretera rectilínea que asciende en paralelo al curso fluvial,
cabañas dispersas que le dan al conjunto un especial encanto, túneles que nos
refugian momentáneamente de los rayos del sol, cascadas que incluso pasan sobre
nuestras cabezas en alguno de esos túneles, y muy pocas sombras en general
aunque algún pequeño bosque de pinos sí nos ofrece su protección de ciento en
viento. A lo largo de esos kilómetros vamos llegando al fondo del circo y la
pendiente media se ha situada muy cercana al 7%. Cuando la ruta rompe su
trazado rectilíneo para comenzar a trazar sucesivas curvas ya podemos empezar a
confiar en que el final está cerca. Ahora deberemos disfrutar de las grandes
cimas que han acompañado nuestro esforzado pedaleo y en especial de la
grandiosa mole del Midi d’Ossau que preside todo este reino pirenaico. Al
amparo de su protección rocosa conseguimos finalmente coronar el puerto en el
mismo paso fronterizo antes de adentrarnos en tierras oscenses. Pero quizás
convenga detenerse un momento en la cima para esperar a los compañeros y gozar
del éxito conseguido.
HOZ DE JACA I FINAL
La baixada del Portalet
es rapidissima amb carretera molt amples, es com els ports del tour o vuelta
que es veu per la tele, noto que he perdut moltissim temps pujant el Portalet
ja que a l’avituallament em diuen que tanquen en una hora…m’espavilo vull pujar
la hoz i arribar a Sabiñanigo ja són 170 km distancia que mai no els havia fet a la
vida, les cames en pla i baixada no em fan mal i vaig força be…arrivem al panta
de Biescas i comença la pujada de Hoz són 2 km i es tracta d’un port de 2ª categaria però
mare meva quins 2 km ,
penso qui és XXXXX que ha posat això allí al mig, El terreny és com el Marie
Blanque la mateixa sensació, el primer km vaig i vaig arrivant al cartell de
1km veig uns seguidors de la cursa i un cartell “a 50m el hombre del mazo”,
tenen una carpa ben muntada van amb un martell gegant i animen als corredors,
jo que crec que porten unes birretes de mes i tot, allí torno a fer peu a terra
de nou l’abductor torna a molestar i no vull corre cap risc, a més ja vaig
mooooooolt justet, lúltim km és un malson amb una de carretera de ciment rugós 300m, 200m, 100 m amb les dents apretades
i patint patint molt i ja el tinc....ara ja a Sabiñanigo de pet, a
l’avituallament envio whatsapp i fotos ja estic en territori nacional i tinc
cobertura, li comento al Pedro que és lo més dur que he fet mai i que vaig
tocat però que ja falta poc i marxo cap a la meta, els últims 20 km es fan durs ja que són
planers i a vegades costa planejar a un ritme alt…m’acoplo, em pujo a la bici
m’assento, vull tirar la bici al pantà de biescas, vull arribar, els km passen
lents tot i que vaig a 25-28…ja l’últim km veig que molts participants ja estan
de tornada i ens animen, no faré un gran temps però em dona igual ser finisher
té molt de merit i ara si veig la meta hem cordo el mallot per que es vegin
quin són els meus colors i passo la linea de meta amb els braços aixecats…una
vegada arrivat vull anar a buscar la meva medalla de bronze, en les marxes
ciclistes hi ha temps or, plata i bronze a mi em toca bronze però em dona igual
és meva ben meva i la tinc la sac, ja marxant vaig a buscar fideua i una
birreta i sabeu a qui em trobo el de Ponferrada nooooooo, ve de pet a mi em diu
que ha arribat amb 10hores i pico i que si em quedo a fer nit allí i anar a
sopar junts, li dic que marxo directe a Barcelona que una altra vegada…serà o
no!!
La conclusió es que es tracta d’una cursa molt dura i exigent que necessita una preparació exclusiva de bicicleta i amb un entrenament de triatló de Half crec que no és suficient, també es tracten de ports pirenaics que no tenim a casa nostre, a dia d’avui no se si repetire i ho fes em dedicaria exclusivament a preparar-la com mana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario